AVUI l'ANC fa dos anys

La sentencia ja estava dictada

'(...)
D'aquí a quatre hores seràs tan sols un nom:
el d'un mort jove, flamant, reivindicable,
amb el qual certs polítics sense cor
--que es diuen gent d'esquerra i no han fet res
per treure't d'un dogal ben previsible--
se'n faran pantagruèlica mengia
per als seus bruts, hipòcrites brams d'ase. 

D'aquí a quatre hores passaràs a ser
l'enutjosa mala consciència
d'alguns que es diuen amos de la lluita
i que al primer cluc d'ull manyac que els facin
pactaran un seient al presbiteri,
amb els mateixos que, d'aquí a quatre hores,
--vint-i-sis anys només-- et mataran.'

Josep Miquel Servià

Vilaweb








 

Isabel Vila i Pujol

 

Isabel Vilà i Pujol (Calonge, 1843 – Sabadell, 1886) va ser una dona republicana i lluitadora pels drets dels treballadors, considerada la primera sindicalista catalana. Va entrar a la historiografia catalana gràcies al relat que va fer el Diputat Caimó al Foc de la Bisbal (1869), I per aquesta causa també Carles Raholala va enlairar a la categoria d'heroïna. Va tenir presència en la implantació de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) al Baix Empordà i va crear la Federació Local de l'Associació Internacional de Treballadors de Llagostera.
 

Era coneguda com "isabel cinc hores" per la seva reivindicació de la jornada de cinc hores per als menors de 13 anys. la seva participació en la campanya “fora quintes!”, la sol•licitud d'una biblioteca per als obrers a Llagostera … la van fer una dona paradigmàtica i increïblement moderna en el seu temps. el 1874, amb el cop d'estat del general Pavia i la il•legalització de la Internacional, va exiliar-se a Carcassona, on va poder formar-se com a mestra. allà hi passà uns anys fins que el 1880 va tornar a Catalunya per dedicar-se a l'ensenyament fundant un col•legi a Barcelona i, més tard, va ser directora d'una escola de nenes de la Institución Libre de Enseñanza a Sabadell, on va morir el 1886

. IsaVel





 

'Declaració de La Pedrera

Barcelona, 28 de febrer de 2014

El 23 de febrer la Comissària de Justícia, Drets Humans i Ciutadania i Vicepresidenta de la Comissió Europea, madame Viviane Reding, ha tingut l'amabilitat de visitar Barcelona, per exposar, de primera mà, algunes de les línies prioritàries i principals preocupacions de la Unió Europea, en un moment especialment delicat de la seva història.

En aquest document volem fer unes precisions per a la seva reflexió i la de la ciutadania en general, reflexions suscitades per diferents intervencions del públic durant el debat.


1. La voluntat de diàleg dels catalans

    •    Els catalans som, des de l'edat mitjana, el que més tard Napoléo en diria, referint-se als anglesos, "une nation de boutiquiers". Sempre hem estat disposats a seure, a negociar, a pactar, lluny de posicions maximalistes. Els darrers decennis han estat caracteritzats justament per una política de "peix al cove", la voluntat d'"anar aconseguint coses concretes d'un projecte global". Però per pactar, cal la voluntat de les dues bandes.

    •    Pel que fa al nostre futur, els Parlaments de Catalunya i Espanya han evidenciat posicions totalment contràries. A les Corts espanyoles, el 26 de febrer de 2013, una moció instant el Govern espanyol “a iniciar un diálogo con el Govern de la Generalitat en aras a posibilitar la celebración de una consulta a los ciudadanos y ciudadanas de Catalunya para decidir su futuro”, rep (deixant de banda els vots dels diputats catalans) el vot contrari per part de 274 dels 303 diputats: el 90%. El 27 de febrer de 2014, novament, una moció en sentit similar és tombada per 187 vots en contra, 43 vots a favor i 103 abstencions (del PSOE).

    •    En sentit més constructiu, el 13 de març de 2013 el Parlament de Catalunya va votar a favor d'una moció idèntica, amb 104 vots d'un total de 135 escons.

    •    La resposta espanyola a les aspiracions polítiques de la majoria del país no ha estat només de rebuig. La seva manca de voluntat de diàleg s'evidencia en la negativa a reduir la sortida neta de fons públics de Catalunya a un ritme anual equivalent a un 8% del seu PIB. Aquest fet, que s'ha mantingut durant dècades, redueix en forma persistent i acumulativa la competitivitat i el creixement de les empreses implantades a Catalunya, i explica la caiguda de posicions en el rànquing de comunitats autònomes, pel que fa a la renda per càpita. A més Catalunya té una greu manca d'infraestructures modernes (com ara els retards en el corredor ferroviari mediterrani i la principal autovia de connexió amb França).

    •    També és evident pel que fa a l'ofensiva legislativa, jurídica i política contra la llengua catalana, en tots els fronts i tots els territoris, culminant en una llei orgànica d'educació imposada en contra de tota la resta de l'arc parlamentari, i també dels sectors directament implicats,. Tot això només pot tenir una lectura: una obstinada negativa a dialogar.

    •    Aquesta ofensiva també es manifesta actualment en iniciatives legislatives estatals per reduir les competències dites autonòmiques, en camps tan variats com l'administració local, el comerç, les telecomunicacions, fins i tot per protegir les corrides de toros (prohibides per una llei del Parlament de Catalunya).

    •    I també es manifesta en l'ampli ventall de recursos interposats per l'Estat davant del Tribunal Constitucional en contra de la legislació catalana, en moltes matèries, incloent-ne de crucials com ara l'educació i la immigració.


2. La inversió d'energies

    •    Els catalans hem esmerçat grans energies, amb laboriosos consensos polítics i promeses incomplertes per part de dirigents espanyols, per obtenir un Estatut més modern, que volia aconseguir un reconeixement i acomodació de la personalitat catalana en el si de l'Estat espanyol. Aquestes han estat en bona mesura inútils, pel "cepillado" (retallada del contingut) dut a terme en el Congrés de Diputats, i per l'ofensiva (per a molts) sentència del Tribunal Constitucional de 27 de juny de 2010, que va provocar la manifestació més gran de la història de Catalunya, fins aquell moment. L'incompliment de diferents disposicions d'aquest Estatut retallat, per part de l'Estat, així com la desaparició de les competències exclusives de les comunitats autònomes i una política recentralitzador en molts àmbit, augmenta la sensació de frustració.

    •    Sectors importants de la societat espanyola també hi han dedicat grans energies en contra de la voluntat expressa dels catalans, per exemple, recollint milions de signatures en contra d'un Estatut que encara s'havia de tramitar a les Corts espanyoles. Actualment gasten rius de tinta per fer-nos creure que s'estan produint "fractures socials" a causa d'un tema que, per primera vegada en la història contemporània, torna a ser motiu de debats, formals i informals, arreu del nostre país. Les úniques “fractures” detectables han estat algunes accions violentes per part de grups ultranacionalistes espanyols, que volem pensar que són incontrolats. La societat catalana és madura i democràtica, mal que pesi a alguns.

    •    Ara mateix, i malgrat una depressió econòmica sense precedents en la història contemporània, enlloc com a Catalunya hi ha tants milers de professionals especialistes, dissenyant des de zero el que serà el nostre, nou Estat. En el si del Consell Assessor per a la Transició Nacional, d'Òmnium Cultural, de l'Assemblea Nacional Catalana, aquesta energia, voluntària, sense contraprestacions, és fruit de la mateixa energia que la que va amassar al centre de Barcelona, l'11 de setembre de 2012, una manifestació, aquesta vegada nítidament a favor de la independència, encara més gran que l'anterior (de 2010). És la mateixa energia que va agrupar, més d'un milió i mig de catalans, d'orígens diversos, al llarg dels 400 quilòmetres de la Via Catalana, l'11 de setembre de 2013, igualment a favor de la via democràtica cap a la independència. No són energies inútils: el poble català -que tots els règims han volgut que fos ben conscient de les moltes derrotes que ha sofert al llarg de la història- ha recuperat, finalment, la seva autoestima.


3. La vocació europeista de Catalunya

    •    Pocs llocs mostren una tradició tan proeuropea com Catalunya. Hi ha diferents elements que ens haurien pogut justificar una posició refractària del nostre país en relació amb Europa. En efecte, Anglaterra va abandonar Catalunya a la seva sort amb el Tractat d'Utrecht (1713), incomplint el Pacte de Gènova de (1705). Encara es recorden les destrosses patrimonials causats per la tropes francesos al cap d'un segle, durant la guerra napoleònica. I encara un segle més tard, la política de “no intervenció” dels aliats durant la guerra espanyola de 1936-1939 (no respectada pels règims totalitaris d'aleshores), i durant la postguerra, possibilità una llarga i ferotge dictadura que va heretar la vella aspiració d'assimilar Catalunya a la nació castellana. Pocs anys abans un admiradíssim filòsof espanyol havia afirmat amb contundència que “España es una cosa hecha por Castilla, y hay razones para ir sospechando que, en general, sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral”. Aquest esperit assimilacionista, per desgràcia, encara perdura.

    •    Com també persisteix l'exclusió dels catalans dels primers llocs de comandament militar i civil. Per trobar un president català del govern espanyol hem de mirar 141 anys enrere (el federalista Francesc Pi i Margall), a diferència de l'activa participació de quebequesos i escocesos, per exemple, com a primers ministres canadencs o britànics.

    •    Per això, potser, i malgrat el que podria semblar, els catalans sempre hem mirat a Europa -començant per Perpinyà i, més enllà, París- com a marc més natural per al nostre lliure desenvolupament. S'allistaren milers de voluntaris catalans a lluitar al costat dels aliats a les dues guerres mundials, i hem estat sempre molt majoritàriament favorables a la Unió Europea i al procés d'integració europea. Si més no, fins ara.


4. Els principis de la Unió Europea

    •    Els catalans sabem prou bé que només en èpoques de llibertat democràtica el nostre poble ha estat respectat, ni que fos parcialment. Compartim, doncs, plenament els valors que sustenten la Unió Europea, i celebrem com els que més el llarguíssim període de pau que ha permès -tret de lamentables conflictes locals- compartir un projecte de progrés basat en el respecte i la col·laboració mutus.

    •    El pragmatisme històric dels catalans reconeix sense embuts el valor de la integració i la cooperació, per fer front als reptes d'una economia mundialitzada. A la vegada, molts volem participar activament de les grans decisions del continent, volem poder aportar el nostre gra de sorra als processos de presa de decisions, decisions que es prenen a taules de Consells on no tenim seient, i en un Parlament on no tenim representació en no ser ni tan sols circumscripció europea.

    •    Escandalitza a molts catalans l'ús instrumental que es fa de la Unió Europea, com a amenaça si el nostre poble vota i decideix, pacíficament i democràtica, incorporar-se a la comunitat internacional com un Estat més. Ens indigna que es doni per segura una decisió -l'expulsió “immediata” de Catalunya de la Unió Europea- que no s'estipula enlloc als Tractats. Ens neguem a creure que pot interessar a la Unió fer cas d'aquells que, amb el menyspreu propi del colonitzador (com vostè, madame Reding, va poder comprovar durant la sessió per part de la persona que “la va venir a controlar”) defensen el bandejament -en aquesta ocasió- del pragmatisme que ha caracteritzat la integració europea fins ara.

    •    I també preocupa a molts catalans la total impunitat amb què, des de determinats (però nombrosos) mitjans de comunicació, no tots privats, i des d'estrades polítiques diverses, se'ns titlla d'insolidaris i fins i tot de nazis. I les apel·lacions a la Comissió Europea i al Parlament Europeu no han tingut, fins ara, cap efecte en reduir aquestes constants acusacions vexants, injustes i indignes.


5. L'aspiració dels catalans

    •    En un entorn mundialitzat, molts catalans creuen fermament que només disposant de les eines pròpies d'un Estat podrem continuar generant riquesa, creant llocs de treball per als nostres fills, i aprofundint en el benestar i felicitat del nostre poble. S'ha dit sovint que no és que Catalunya no tingui un Estat propi, sinó que té un Estat en contra; i només perquè el nostre projecte és de futur, és d'aspiració, deixem d'esmentar les moltes proves d'aquesta afirmació.

    •    Durant més d'un segle i mig, Catalunya ha volgut modernitzar i federalitzar Espanya. El fracàs del moviment federalista s'ha degut, diverses vegades, a l'absència d'interlocutors a la resta de l'Estat: i només es poden federar pobles en acords entre iguals. Però és de tota evidència que Espanya continua essent un país de funcionaris, amb una cultura econòmica especuladora, amb un sistema judicial sovint mediatitzat per altres poders, sempre alentit i poc eficaç, amb una casta dominant secular que ha sabut sempre adaptar-se al règim de torn, i que ha vetllat pels seus propis interessos, i els de les seves amistats, com es pot comprovar amb qualsevol repàs dels casos de corrupció oberts actualment.

    •    En aquest context “És català qui viu i treballa a Catalunya i vol ser-ne” i “Som una nació” han estat consignes polítiques i cíviques des de fa molts anys, com a reacció i afirmació del poble català de la voluntat d'existir. És més: en diverses ocasions, el 1989, el 1998 i el 2010 el Parlament de Catalunya ha manifestat que no renuncia al dret a l’autodeterminació. Per voluntat clarament majoritària, ha arribat el moment d'exercir aquest dret. Fins i tot persones assenyades i respectades que han exercit altes responsabilitats polítiques a Catalunya diuen que el país està davant d'una històrica disjuntiva: la independència o la definitiva assimilació. I opten obertament per la supervivència, la independència.

    •    El dia que Catalunya proclami la seva emancipació política, en el marc d'un món caracteritzat per la interdependència, no voldrà trencar els segles de lligams de caire familiar i de tota mena amb la resta de la península. La independència no serà un gest en contra de cap dels pobles d'Espanya. Serà per poder decidir, com qualsevol Estat, totes les qüestions que afecten el poble català que no pacti lliurement cedir competències a instàncies internacionals, com ara la Unió Europea.

    •    No serem nosaltres qui, amb la independència, voldrem aixecar fronteres o crear aranzels. Al contrari, esperem que la nostra sobirania permeti col·laborar amb més intensitat, sobretot amb els nostres veïns germans de llengua i cultura. Esperem que les nostres vies de comunicació transeuropees siguin aprofitades en benefici de tothom.

    •    No volem imposar la nacionalitat a ningú. Els catalans no volem que cap ciutadà sigui privat de la seva nacionalitat espanyola en contra de la seva voluntat. La història ens ha ensenyat manta vegades que les imposicions acaben girant-se en contra de qui les promou. Volem construir una societat tolerant, oberta, on el benestar de tots els ciutadans sigui un objectiu primordial. Els que s'oposen a la nostra emancipació basen bona part de la seva argumentació a favor de la continuïtat de Catalunya dins d'Espanya en qüestions sentimentals i identitàries, molt respectables i legítimes, però que no fan res per resoldre cap dels problemes que té i tindrà la societat catalana.


6. La falta crònica de confiança

    •    Sentim veus -ho sap prou bé, senyora Comissària- que demanen que els nostres problemes es resolguin mitjançant el diàleg i la negociació. És lògic i normal. Però una negociació (com ja hem dit) requereix la voluntat de les dues parts. En tenim, encara avui, els catalans? Les “línies vermelles” que l'Estat espanyol ha travessat en tantes ocasions en els darrers anys (portant, per primer cop en la història, un Estatut d'Autonomia validat en referèndum –tot i que prèviament rebaixat- al Tribunal Constitucional; fent el mateix, també per primera vegada, amb una Declaració política del nostre Parlament; envaint competències del nostre Parlament amb total menyspreu; i tantes promeses estatals incomplertes) expliquen perquè bona part de la població de Catalunya hagi arribat al punt de no retorn. Ni que l'Estat ens prometés una “tercera via” seria creïble per a la majoria, a causa d'una desconfiança basada en un cúmul de fets incontrovertibles. I està a la vista de tothom que en els gairebé divuit mesos que han passat des de la gran manifestació de l'11 de setembre de 2012, Espanya no ha fet ni un sol pas, ni un sol gest, que no hagi estat d'atrinxerament obstinat en contra de les pretensions catalanes. Tot el contrari, la recentralització avança cada cop més de pressa.

    •    És més: totes les enquestes a Espanya indiquen que si, en resposta a algunes veus catalanes que encara hi veurien una sortida al conflicte, es procedís a una reforma de la Constitució espanyola, el més probable seria que la reforma recentralitzés l'Estat i tragués competències actualment en mans, nominalment, de Catalunya i les altres comunitats autònomes. Creiem fermament que només la independència del nostre país ofereix la possibilitat de continuar existint, i reeixir com a poble.


7. En conclusió

    •    Per tot això, els relacionats a sota, que vam assistir al debat abans esmentat, fem una crida a la Unió Europea i a la comunitat internacional en el seu conjunt, perquè vetllin per l'acompliment efectiu d'allò que els set milions d'europeus que vivim i convivim a Catalunya hem demanat als nostres representants polítics: poder decidir lliurement I democràtica, i sense més amenaces apocalíptiques ni dilacions -i com han fet centenars d'altres pobles del món abans que nosaltres-, el nostre futur com a poble, i recuperar la nostra independència.'

Subscriuen aquest document els següents assistents al debat:

    •    Anna Balcells
    •    Lluís Bonet i Coll
    •    Muriel Casals
    •    Àngels Folch
    •    Ricard Gené
    •    Elena Jiménez
    •    Miquel López
    •    Isabel-Helena Martí
    •    Sergi Mir
    •    Carme Miralda
    •    Ricard Olivella
    •    Xesca Oliver
    •    Albert Poblet
    •    Robert Sabata
    •    Joan Sanchez
    •    Simona Skrabec
    •    Miquel Strubell
 

No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen,

 baixa al carrer i participa.

No podran res davant d´un poble unit, alegre i combatiu"

 Vicent Andrés Estellés

Primer t'ignoren, després se'n riuen, després t'ataquen i finalment, guanyes.

    follow on Twitter | friend on Facebook | forward to a friend 

Copyright © 2014 Lluís Brunet fotògraf "traficant d'imatges i ètica", All rights reserved.

 unsubscribe from this list | update subscription preferences