Copy
Nosaltres volem uns Països Catalans i un món

econòmicament pròsper, socialment justos,

políticament lliures, espiritualment rics i

ecològicament sostenibles.

La paraula


The word



¿Volem o no volem ser un país normal?

Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre.

Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra.
 

http://www.lluisbrunet.cat/index.html

Intervenció del lingüista Joan Solà
(doctor en filologia catalana,
Membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans,
41è Premi d`Honor de les Lletres Catalanes)
al Parlament de Catalunya, que admet
per primera vegada la intervenció
d'una personalitat al ple.



La paraula
 
Parlament de Catalunya, 1.VII.2009

1

Em sento molt honrat, senyors diputats, de trobar-me entre vostès en aquesta institució tan noble i antiga de la democràcia i de la paraula.
Avui els vinc a parlar precisament de la paraula.
La paraula, aquesta misteriosa, insondable, entranyable propietat dels humans, que ens diferencia de la resta d'éssers vius.
La paraula, que ha produït monuments eterns de bellesa i harmonia humana com ara la Bíblia, el Mahabarata, l'Alcorà, la Divina comèdia, la Ilíada, Don Quijote de la Mancha, el teatre de Shakespeare. O L'Atlàntida, La plaça del Diamant.
Vostès, senyors diputats, s'han de sentir orgullosos de treballar precisament amb aquesta mal.leable i nobilíssima pasta de la paraula. La paraula, que tantíssimes vegades i en tants territoris ha evitat que els neguits, les dèries i les necessitats humanes esdevinguessin pólvora. Diguem-ho tot, però: també la paraula ha servit massa vegades (i aquests anys que vivim ens ho mostren de manera lamentable i emblemàtica) per enganyar, enverinar i enfrontar els pobles d'Espanya.
Els honors que aquests dos últims mesos se m'han concedit són la causa que avui jo sigui entre vostès. Potser vostès han cregut que era bo i escaient que un especialista de la paraula els fes un dia companyia en aquesta noble sala. Potser vostès han percebut almenys una petita part dels neguits que aquests dos mesos m'han arribat a mi d'una gran quantitat de ciutadans, en forma de cartes, de telefonades, de correus electrònics, de SMS, de rumors orals, d'articles a la premsa, d'entrevistes, de programes de ràdio i TV. A mi m'ha semblat entendre que una notable quantitat de ciutadans volia que algú els prestés la veu, la paraula, potser una veu nova, diferent de la professional de vostès. Doncs accepto de prestar la paraula a aquests conciutadans, i amorosament, ardentment –com el cuiner, vestit de blanc, prepara les llepolies del convit– he preparat les paraules que avui els vinc a dir.
Em limitaré a l'objecte principal de la meva dedicació, la llengua catalana. I, com fan vostès cada dia, intentaré defensar, modestament però amb la màxima sinceritat, la meva posició respecte d'aquesta llengua.


2


La llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política ni de salut social ni de salut filològica.

a) Per salut política em refereixo al marc estatal de referència. Quan es va pactar la Constitució es va cometre la gran debilitat d'acceptar la desigualtat legal de les llengües de l'Estat. El castellà esdevenia sobirà, indiscutible, obligatori, amb drets il.limitats. Les altres llengües ipso facto esdevenien subordinades, inferiors, voluntàries, vergonyants.
Però em refereixo també a l'actitud secular de la immensa majoria dels espanyols monolingües envers la diversitat de tota mena, i concretament envers la diversitat lingüística. La ideologia estatal ha sigut monolítica en aquest punt: s'ha escampat de mil maneres durant els darrers segles i ha creat o reforçat un sentiment advers, sovint de rebuig clar. Ho sap tothom i tots ho diem amb la boca petita i amb pena profunda: els «espanyols» no acceptaran mai que els bascos, els gallecs i nosaltres parlem una altra llengua.
Tampoc no sembla que puguin acceptar mai altres diferències, sobretot una: la diferència de sentiment patriòtic.
Almenys en dues coses els «espanyols» se senten tots units enfront dels altres: en la bandera i en la llengua.
Per tant, els altres vivim contínuament amb un sentiment d'impotència, de limitació radical de la nostra vida ordinària respecte de la resta d'espanyols; de no ser iguals que els altres espanyols, sinó inferiors pel que fa a drets i a tranquil.litat interior i exterior. Quan sortim del nostre territori, els qui hem nascut aquí i sentim com a prioritària la nostra terra i la nostra llengua, ens movem per les Espanyes amb un sentiment d'inseguretat, de neguit, sempre tement que algú ens interpel.li negativament sobre la nostra manera de ser i de parlar. Això hauria de tenir conseqüències polítiques clares en els partits dels territoris catalanoparlants, en el sentit que ens és imprescindible i urgent de modificar les nostres relacions –i les regles de joc– amb Espanya. Però deixaré aquesta branca de pensament, que ens distrauria del tema principal.

b) La salut social es podria concretar en aquella frase que hem repetit infinitat de vegades: s'estudia català en el sagrat clos de les aules però es parla castellà en l'àmbit lliure, obert i alegre del pati. Hem convertit la frase en eslògan però no hem aconseguit que ens mogués gaire d'una manera de fer que només ens condueix a empitjorar la situació.
Fa trenta anys que, sense treva, els uns afirmen la mort del català i els altres la neguen amb la mateixa vehemència. ¿Han sentit mai, senyors diputats, una polèmica semblant per al francès, per a l'italià, per a l'alemany, per al castellà? Per al castellà sí, però precisament referida als territoris on aquesta llengua no és o no era patrimonial. Cínicament, sarcàsticament, ha esdevingut també un eslògan que en aquests territoris ofeguem el castellà. Que fàcil és crear eslògans!; que fàcil és llançar sarcasmes contra els qui no poden defensar-se perquè no tenen els totpoderosos mecanismes de les lleis, de l'exèrcit, dels vots majoritaris, dels grans mitjans d'intoxicació (anava a dir d'informació)!
http://www.lluisbrunet.cat/llb_w/reportatges/paisoscatalans/parlament/pc_parlament_000/rd_b_01.html
I si aquest eslògan, aquest dard enverinat, el llança una persona que viu entre nosaltres, aleshores aquesta persona és un cínic, un sarcàstic i un enemic d'aquest poble. És un enemic d'aquest poble perquè, actuant així, no pretén altra cosa que enfrontar les persones que vivim aquí i debilitar una de les dues llengües, sempre la mateixa.
Fa trenta anys que diem, que ens diem, que aquí no hi ha conflicte lingüístic, que nosaltres som un exemple de convivència. I fa trenta anys que sabem que això és un altre sarcasme, que només serveix per fer callar la meitat del país, la que ha heretat i vol conservar la llengua del país. Aquesta meitat del país ha mig callat, potser sí, però al preu de constatar amargament com la seva llengua anava tenint un espai vital cada cop més reduït, que s'nava, ara sí, ofegant.
Fa trenta anys que esmercem energies reclamant el català a Europa, perquè no podem reclamar-lo on caldria, al Congrés dels Diputats; i perquè ens hem fatigat reclamant-lo als carrers de Barcelona, de Palma de Mallorca, de València, de Perpinyà, d'Alacant, de l'Alguer o de Fraga.
Cada any, precisament en aquesta època, ens hem de sentir humiliats o desorientats per la mateixa cançó de l'enfadós que l'examen de català de selectivitat és més difícil que el de castellà. Els mitjans de comunicació ens intoxiquen en lloc de clarificar la situació: en lloc de denunciar que falla un sistema educatiu que no pot proporcionar a la llengua catalana tota la força i l'exigència que necessita en aquesta societat; en lloc de denunciar que no hi ha pas una qüestió de dificultat sinó d'ideologia: el català no és digne de ser, no té dret a ser una llengua tan «difícil» i tan estrictament exigible com qualsevol altra matèria; en lloc de subratllar que el castellà és hegemònic pertot arreu (als mitjans de comunicació, als locals i ambients lúdics i de relació social, etc.) i que en aquesta llengua es pot fer i es pot expressar tot.

c) La mala salut filològica del català és també fàcil de percebre. Em refereixo a la degradació alarmant de totes les seves estructures, fonètiques, sintàctiques, fraseològiques, lèxiques; al fet que sigui una llengua de per riure (o de per riure-se'n!), una llengua que sí però no; una llengua de segona o tercera, vaja; una llengua subordinada. D'una banda, per exemple, molts programes de ràdio i televisió adopten impunement aquest pastitx des de fa dècades. D'una altra banda, devem ser el poble de la terra que té més tractats de barbarismes i més llibres d'estil (entre nosaltres llibre d'estil és un eufemisme de tractat de barbarismes i solecismes). En tercer lloc, tots vostès, tots nosaltres, tota la classe social més o menys benestant –si alhora és més o menys sensible als aspectes lingüístics–, tots els universitaris, tots els membres d'acadèmies, tots els metges, els arquitectes, els polítics, els dirigents de banca, els artistes, els novel.listes i fins i tot els lingüistes i els professors de català ens preguntem contínuament –mig fent-hi broma, però amb una pena profunda que volem amagar per poder continuar vivint– si en català això o allò és correcte, o com es diu en català tal o tal altre objecte, tal o tal animal o planta o concepte; o simplement «traduïm» mot a mot qualsevol cosa que ens ve als llavis o al pensament en castellà, en francès, en italià, en anglès.
I aquesta tercera mala salut no és gaire o gens tinguda en compte en l'etern i irritant debat sobre la salut de la llengua. No és gaire tinguda en compte però és d'una importància decisiva: a ningú no li és agradable o tolerable d'usar una llengua insegura, degradada, que es percep clarament com un patuès d'una altra o, pitjor encara, com una cosa que no ens la podem treure de sobre però que ens molesta, que de fet no ens serveix per a res perquè podem cobrir amb l'altra llengua totes les necessitats de la vida de cada dia.
Som, doncs, una comunitat lingüísticament malalta des de fa molts anys, des de segles. ¿Es pot tolerar que una comunitat s'hagi de qüestionar contínuament la bondat, la genuïnitat d'allò que parla? ¿Que els nostres filòlegs hagin d'esmerçar un temps enorme a fer llistes de paraules elementals i de fenòmens que tenim contaminats? ¿Que els pedagogs hagin de començar contínuament de zero? Això sol, senyors diputats, encara que no hi hagués res més, seria un motiu suficient de reflexió profunda per a les classes dirigents. ¿Volem o no volem ser un país normal?


3

¿Causes, solucions?
Ni l'oportunitat que avui generosament m'han ofert en aquesta cambra, senyors diputats, ni la meva preparació no em permeten d'aprofundir en les causes i en les solucions. Em limitaré a verbalitzar amb brevetat quina és la síntesi que a mi em sembla que ens situa en algun punt positiu, dinàmic, útil.
La causa remota, però persistent, és l'esmentada actitud hostil de l'espai polític on ens ha tocat de viure envers tota llei de diversitat.
La causa més propera i apamable, però també ja bastant anquilosada, interioritzada, és que vivim des de fa segles amb la sensació de ser un poble subordinat. Una sensació acceptada potser com a fatal, com a indefugible, i clarament reforçada de tant en tant per esdeveniments inequívocs, com ara els dos actuals del finançament i de l'Estatut.
Aquesta sensació col.lectiva, inevitablement contamina els individus: com a individus, també tenim interioritzada la sensació d'inseguretat a la vora d'altres espanyols que no tenen vel.leïtats polítiques o no tenen una llengua molesta.
I per tant, la inseguretat es transmet a la llengua. Perquè la llengua, senyors diputats, per a les persones que la tenim com a patrimoni, és tan inseparable de nosaltres mateixos com ho és la sang, com ho és qualsevol aspecte de la nostra personalitat, el nom que portem o el color de la pell.
Vull dir que jo veig una relació íntima entre la col.lectivitat, els individus i la llengua. La llengua no pot ser normal si no ho són els individus que la parlen i si no ho és la comunitat que la té com a patrimoni.
I sembla innegable que una comunitat no pot tenir una vida normal, plena, tranquil.la i optimista mentre se senti subordinada, mentre visqui amb la sensació que hem dit d'inseguretat, de dependència. Mentre d'una manera o altra accepti aquesta situació i en parteixi com a principi polític d'actuació. No: l'actuació, amb aquest punt de partida, serà sempre limitada, insatisfactòria, ineficaç, irritant.
Potser això que acabo de dir equival a haver descobert la Mediterrània. Però calia descobrir-la. Calia saber on hi ha les causes profundes dels fets visibles.
Fa trenta anys que neguem la realitat lingüística en què ens trobem immergits:
neguem que la llengua recula de manera alarmant, neguem que els catalanoparlants tinguem problemes lingüístics. Negant la realitat no tindrem mai ni voluntat ni recursos per millorar-la i superar-la. Al capdavall, la realitat és la que és, i el polític té la missió de millorar-la per als ciutadans, no pas de lamentar-la.
Cal, doncs, plantejar la situació de manera clara i radical: no podem acceptar de viure més temps amb l'estigma de ser una col.lectivitat mal encaixada en l'espai polític que ens ha tocat; de ser uns individus disminuïts respecte dels que se senten plenament i orgullosament espanyols; de tenir una llengua que ens produeix la sensació i la inquietud que no és ben bé una llengua, que és, com a molt, una cosa d'anar per casa, una cosa que no mereix el màxim respecte de tothom, una cosa que en realitat tampoc no ens fa cap falta per viure ni tan sols al territori on és patrimonial.
La primera condició, la bàsica i imprescindible, per arribar a alguna solució és que ens creguem plenament que ens cal preservar la nostra personalitat, i per tant, que estiguem disposats a arribar fins allà on calgui per aconseguir-ho.
Per començar, potser ja fóra hora que els parlamentaris i tots els altres ciutadans que tenim alguna responsabilitat ens proposéssim de fer recular de la Pell de Brau la ideologia integrista i reduccionista. No sé com; però si hem de continuar convivint amb els altres pobles d'aquest espai, això ha de ser imprescindible. Ens cal arribar a una situació comparable almenys a la de Suïssa, Bèlgica o el Canadà.
Paral.lelament, hauríem d'aspirar a crear les condicions polítiques i socials que facin que el català sigui, als territoris on es parla, una llengua útil i necessària. Aquests són els dos adjectius –les dues condicions– que els entesos no es cansen de subratllar com a totalment imprescindibles en aquest moment històric. Es tracta, ja ho sé, d'una qüestió enormement difícil, complexa, tenint en compte que hi ha en joc factors poderosos com els sentiments dels espanyols, la rica i forta llengua castellana que parlen molts ciutadans dels territoris catalanoparlants, l'economia, el turisme, les forces internacionals, les migracions, l'equilibri de la nostra societat. És difícil, però la dificultat queda molt diluïda quan hi ha un veritable poder polític i un sentiment natural irrenunciable de mantenir la personalitat pròpia, com veiem als països nòrdics que tenen lengües amb menys parlants que la nostra. La solució és difícil, però fa trenta anys que no volem afrontar-la des de l'arrel i simplement hi posem pedaços.
Els ciutadans percebem clarament que moltes de les accions que l'administració realitza a favor d'aquesta llengua són de poc fruit, com ara els cursos per a immigrats o fins i tot una iniciativa tan bona en ella mateixa com les parelles lingüístiques; i això, malgrat que treballen en aquestes iniciatives moltíssimes persones plenes d'il.lusió i d'abnegació. Altres accions ens arriben fins i tot a humiliar o a molestar, com ara aquella consigna d'anys enrere, el depèn de tu, o, recentment, el dóna corda al català. Totes aquestes iniciatives topen amb el handicap d’una societat esgotada de tanta lluita estèril, i incrèdula davant unes accions que es perceben clarament com a substituts impotents d'una voluntat política absolutament indiscutible que hauria de proporcionar d'una vegada a aquesta llengua el mateix estatus de les que són políticament «reconegudes».



4

Afortunadament, el nostre país té voluntat inequívoca de tirar endavant malgrat tot això. I té un potencial humà, tècnic i científic de primera categoria per aconseguir-ho. Aprofitem, senyors diputats, vostès i tots els altres responsables de la societat, aquest enorme potencial, aixequem el nostre país, defensem inequívocament la seva múltiple personalitat. Aquesta és una tasca de tots els catalanoparlants i de tots els qui vivim en aquest espai, però vostès, com a parlamentaris elegits pel poble i com a legisladors, hi tenen una responsabilitat més gran.

Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre.
Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona.
La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra.

       Moltes gràcies.


http://www.lluisbrunet.cat/llb_w/reportatges/persones/p_b_003What/rd_b_03.html

No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen,
 baixa al carrer i participa.
No podran res davant d´un poble unit, alegre i combatiu"

 Vicent Andrés Estellés

http://www.lluisbrunet.cat/llb_w/reportatges/paisoscatalans/omnium/pc_000omnium/rd_b_04.html

http://www.vilaweb.tv/solaels-diputats-teniu-la-responsabilitat-de-fer-que-aquest-poble-no-se-senti-subordinat
Vilaweb
Intervenció del lingüista Joan Solà, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, al parlament de Catalunya.



http://whatcatalanswant.cat/

The word

Joan Solà
Catalan Parliament, July 1, 2009
 
 
 
1
 
Dear Members of Parliament, it is a great honour for me to be here with you, in this ancient, noble institution of democracy and of the word.
Today I would like to talk to you exactly about the word.
The word – this mysterious, inexplicable, intimate human property that distinguishes us from all other living things.
The word that created such eternal monuments to human beauty and harmony as The Bible, The Mahabharata, The Qur’an, The Divine Comedy, The Iliad, Don Quixote of La Mancha, Shakespeare’s plays, L’Atlàntida or The Time of the Doves.
Dear Deputies, must be proud of working with the flexible and noble paste of words. The word that so many times and in so many places has kept human preoccupations, ideas and necessities from turning to dust. Nevertheless, and let us acknowledge it, the word has also been used many times for deceiving, embittering and confronting the peoples of Spain.
The honours I have been awarded in the last two months are the reason of me being here today. Maybe you considered it useful and pertinent for a specialist in words to accompany you in this noble hall. Maybe you have perceived at least a small part of anxiety that the citizens have transmitted to me in their letters, calls, e-mails, SMS, conversations, press articles, interviews, TV and radio programs. It seemed to me that a great number of citizens wanted somebody to speak for them, maybe somebody new, not a professional, as you are. So I accept to speak today for my fellow citizens and to say the words, amorously and ardently prepared like delicacies made by a cook in white.
I will limit myself to speak about the object of my dedication – the Catalan language. And in the same way as you do it every day, modestly but very sincerely, I will try to defend my point of view towards this language.
 
2
 
The Catalan language has poor health politically, socially and philologically.
 
a) When speaking about political health I refer to the state level. When the constitution was confirmed there was a great omission to accept the inequality of the State languages. Castilian became sovereign, indisputable and obligatory, with unlimited rights. The other languages ipso facto became subordinate, inferior, voluntary and diffident.
I also refer to the secular attitude of most part of monolingual Spaniards towards any type of diversity, more particularly, towards linguistic diversity. The State ideology at this point has been monolithic: it has been spread in many different ways during the last centuries and it has created or strengthened the sense of aversion and often even of total rejection. Everybody knows it and talks about it in a low voice and with bitter regret: the “Spaniards” will never accept the Basques, the Galicians and us speaking another language.
Neither can they accept other differences, especially one of them – the difference in patriotic sense. Two things, at least, unite all “Spaniards” against the others: the flag and the language.
Therefore, the others, we live with a sense of helplessness, of radical restriction of our everyday life in comparison with the rest of Spaniards, of not being equal, of being inferior in rights, internal and external peace, as compared to the rest of Spaniards. When we travel out of our territory, those who were born here, those who feel the priority of our land and our language, we move in the Spanish state with a sense of uncertainty, of anxiety, we are always afraid of being given a negative view of the way we are and the way we speak. This fact should have clear political consequences in the political parties of Catalan-speaking territories, in the sense that it is essential and urgent for us to modify our relationship –and the rules of the game– with Spain. But now I will leave this part of my reflection, it draws us away from the main idea.
 
b) Social health can be represented by the phrase we have repeated infinity of times: Catalan is studied behind the sacred doors of the classrooms but Castilian is spoken in the schoolyard – in an open and lively environment of freedom. We have turned the phrase into a slogan but we haven’t achieved any improvement in the way of acting that only changes the situation for the worse.
During the last thirty years some people have constantly been declaring the death of Catalan and the others have been denying it with the same vehemence. Dear deputies, have you ever heard a similar polemics about French, Italian, German or Castilian? About Castilian, yes, but precisely in the territories where this language is not or was not patrimonial. Cynically and sarcastically, it has also become a slogan that in these territories we repress Castilian. It is so easy to create slogans! It is so easy to throw sarcasms at those who can’t defend themselves because they don’t have all-powerful mechanisms of laws, of army, of the majority of votes, of mass media!
http://www.lluisbrunet.cat/llb_w/reportatges/paisoscatalans/parlament/pc_parlament_000/rd_b_01.html
And if this slogan, this poisoned dart is thrown by a person that lives among us, then this person is cynical, is sarcastic and is an enemy of this people
. He is an enemy of this people because, acting like this, the only thing he tries to do is to set at odds the people who are living here and to weaken one of the languages, always the same one.
During the last thirty years we have kept saying, we have kept saying to ourselves that there is no linguistic conflict here, that we are an example of coexistence. And from the last thirty years we know that it is one more sarcasm, that it is only useful to make silent a half of the country that has inherited the language of the country and that wants to preserve it. This half of the country has become almost silent, maybe it is so, but at the cost of a bitter acknowledgement of the fact that the language has been gradually yielding its vital space, that it has been suffocating.
During the last thirty years we have put much effort into claiming Catalan in Europe because we can’t claim it where we should – at the Congress of Deputies,  and because we are tired of claiming it in the streets of Barcelona, Palma de Mallorca, València, Perpinyà, Alacant, l’Alguer or Fraga.
Every year, just in this time of year, we have to feel humiliated or confused because of the same old story that the University Access Test in Catalan is more difficult than in Castilian. The mass media confuse us instead of making the situation clear: instead of denouncing the failure of the education system that is not able to provide the Catalan language with the force and requirements that are necessary in the society; instead of denouncing that not the difficulty but the ideology is the matter: Catalan is not worth existing, it doesn’t have the right to be as “difficult” and strictly required as any other subject, instead of emphasizing that Castilian is dominant everywhere (in the mass media, in the public places of entertainment and social relations etc.) and in this language one can do and express everything.
 
c) Weak philological health of Catalan is also easy to notice. I refer to the alarming degradation of all its structures, phonetic, syntactic, phraseological and lexical; to the fact that it is a language to laugh (or to laugh at!), a language, yes, but not really; a second- or a third-rate language, anyway, a subordinate language. On the one hand, for example, in the last decades many TV and radio programs have been adopting this medley. On the other hand, we are probably the people that have more treatises on barbarisms and style guides than any other people on the earth (just between us: style guide is a euphemism of treatise on barbarisms). Thirdly, all of you, all of us, the well-off social class –if it is more or less concerned with linguistic aspects– all the university students, members of academies, doctors, architects, politicians, banking leaders, artists and even novelists, we are constantly wondering, partly joking and trying to hide our bitter regret, if this or that is correct in Catalan or what’s the Catalan for this or that thing, this or that animal or plant or concept, or we just “translate” word by word  anything that comes to our mind in Castilian, in French, in Italian or in English.
So this third aspect of the poor health of Catalan has not really been taken into consideration in the eternal and annoying discussion about the health of the language. It is not taken into consideration but it is of crucial importance: nobody likes or tolerates using an unsteady, diminished language that is clearly considered a patois of another one or even worse, that is considered a thing we can’t get rid of, that is a nuisance, a thing that, in fact, is of no use for us because another language can satisfy all the needs of our everyday life.
Therefore we have been a linguistically unhealthy community for many years, for centuries. Is it tolerable for a community to question continually the goodness and the authenticity of what they speak? Should our philologists dedicate plenty of time to making lists of simple words and linguistic phenomena that are corrupted? Should our teachers continually start from nothing? Dear deputies, this only thing, even if there were no other things to discuss, would be a sufficient reason for a fundamental discussion in the ruling class. Do we want or don’t we want to be a normal country?
 
 
3
Causes, solutions?
Dear deputies, neither the opportunity that I have been offered here in this chamber nor my preparation let me go into causes and solutions in depth. I will limit myself to a brief summary of what I suppose to be a positive, dynamic and useful point for us.
A remote but persistent cause is the named hostile attitude of the political environment in which we are living towards any kind of law of diversity.
A cause more close to us, more measurable but still rather inveterate and internalized is that for centuries we have been living with a sense of being a subordinate people, the sense that has been accepted by us like a fateful, unavoidable, and that has been clearly reinforced from time to time by such unmistakable events as now the financing and The Statute.
This collective sense is inevitably transmitted to individuals: as individuals we also have an internalized sense of uncertainty as compared to the other Spaniards that don’t have any political expectations or annoying language.
Consequently, this uncertainty is reflected in the language: because the language, dear deputies, for the people who have it as a patrimony, is as inseparable from us as our blood, as every aspect of our personality, like our name or the colour of our skin.
What I want to say is that there is an intimate connection between the community, individuals and the language. The language cannot be normal if the individuals and the community that have it as a heritage are not normal.
It seems undeniable that a community can’t live a normal, full, peaceful and optimistic life while it feels that it is subordinate, while it lives with a sense of uncertainty and dependence; while it accepts it in this or that way and while it proceeds from this sense as a political principle of its activity. No, the activity with this point of departure will always be limited, unsatisfactory, inefficient, annoying.
Maybe all that I have just said seems to be a discovery of the Mediterranean. But it was necessary to discover it. It was necessary to know where the deep causes of the visible facts are.
We have been denying the linguistic reality we have been living in for the last thirty years, we have been denying that our language is degrading in an alarming way; we have been denying that we, the Catalans, have linguistic problems. As long as we keep denying the reality, we will never have enough will and means to make it better, to overcome it. Anyway, the reality is what it is, and the mission of a politician is to make it better for the citizens, not to complain about it.
Therefore, it is necessary to raise the matter clearly and in a radical way. We can’t accept living anymore with a stigma of people ill-placed in the politic environment we have now; we can’t accept being humbled as compared to the others, who are proud of feeling themselves fully Spanish; we can’t accept having a language that makes us feel and makes us worry about the fact that it is not a real language, it is a vehicle for communication at home, a thing not worth everybody’s respect, not really necessary to live even in the territory where it is patrimonial.
The first condition to come up to some solution, the basic and essential one, is that we must be fully convinced that we should preserve our personality and therefore, we must be ready to go as far as it is necessary to achieve it.
To begin with, maybe it is high time for all the members of Parliament and all the citizens that have some responsibility, to put our mind to getting rid of the fundamentalist and reductionist ideology. I don’t know how, but if we have to share the space with other peoples, it is essential. We must achieve a situation comparable, at least, to Switzerland, Belgium or Canada.
At the same time, we should aspire to create political and social conditions that could make Catalan useful and necessary in the territories where it is spoken. These are the two adjectives emphasized by the scientists as absolutely essential at this historic moment. I know that it is a very difficult, complicated issue, taking into consideration that we deal with such powerful forces as the feelings of Spaniards, rich and strong Castilian language that is spoken by many citizens in Catalan territories, economy, tourism, international forces, migrations and balance in our society. It is difficult but the difficulty is much lower when there is a real political power and a natural and undeniable sense of our own personality as we can observe in the Nordic countries that have languages with less speakers than ours. The solution is difficult but in the last thirty years we haven’t been able to face the root of the problem, we only solved its pieces.
We, the citizens, understand clearly that many of the acts carried out by the administration in support of our language are inefficient, like the courses for immigrants, or even an initiative so good by itself as linguistic pairs; and it happens though there are lots of keen and dedicated people working in these initiatives. Some of the acts even annoy or humiliate us, as that of many years ago, “It depends on you” or the recent “Wind up Catalan”. All these initiatives confront with a handicap of a society, exhausted by its sterile struggle, and sceptical with acts that are perceived as helpless substitutes of a firm and indisputable political intention that should provide our language, once and for all, with the same status that the other politically “recognized” languages possess.
 
 
4
 
Fortunately, our country has a strong will to go on in spite of all. And it has a first-class manpower, scientific and technical potential to achieve it. Dear deputies and all those who are in charge of the society, let us make use of this enormous potential, let us rise our country, let us unmistakably defend its plural personality. This is a challenge for all Catalan speakers but you, as members of Parliament elected by the people, as legislators, you have the greatest responsibility for it.
 
This people can’t stand a minute more of feeling subordinate or of being mocked at by any other people.
The individuals that form part of it can’t stand a minute more of feeling inferior to any other person.
The authentic language of this country and of many of its people, an ancient and powerful language that has translated all the world’s literature and that has remarkably contributed to enlarge the literature, can’t stand anymore being a diminished, politically subordinate language, continually attacked by mass media in different ways, strongly repulsed by the other peoples of Spain. This language can’t stand anymore being inferior to any other.
 
Thank you very much.



http://www.lluisbrunet.cat/llb_w/reportatges/persones/p_b_003What/rd_b_03.html


http://whatcatalanswant.cat/
Copyright © 2013 Lluís Brunet fotògraf "traficant d'imatges i ètica", All rights reserved.
Email Marketing Powered by Mailchimp